Requiem

Al començament de desembre del passat any, els actes commemoratius del IV centenari de la publicació del Quixot van culminar a Nova Iork amb una interpretació de la Missa de Rèquiem o Officium defunctorum de Tomás Luis de Victoria. El concert va tenir lloc en la catedral de Sant Patrici i va ser interpretat per Capella de Ministrers i el Cor de la Generalitat Valenciana, dirigits per Carles Magraner. Algun periòdic espanyol va titular la notícia: “Nova Iork descobreix a Tomás Luis de Victoria”, alguna cosa que pot semblar exagerat, doncs el gran polifonista avilés és cantat per tots els cors del món. Però, en certa manera, la versió d’aquests dos conjunts valencians, l’u vocal i l’altre instrumental, ens llança llum nova sobre una composició que, per moltes raons, presenta aspectes d’ordre tècnic d’una gran modernitat. Escrita en 1603 (quatre anys abans de l’Orfeo de Monteverdi) confirma, amb els seus atrevits intervals i els canvis espectaculars de clima harmònic, allò que afirmava un dels seus majors estudiosos, el pare Samuel Rubio, quan es referia a la “riquesa harmònica i la dissolució modal, amb l’ús de la qual Victoria s’avança al seu temps, practicant, més que anunciant, un autèntic art barroc.”

La versió de Capella de Ministrers i el Cor de la Generalitat Valenciana, tan intensa i robusta, m’ha portat a evocar històrics moments de la nostra cultura, per a alguns el cant de cigne no ja del seu autor, sinó d’un país i una monarquia.

Post scriptum. El disc s’acompanya d’unes notes excel·lents d’Ignacio Deleyto Alcalá.

Andrés Ruiz Tarazona