Moresca

Tot fet històric és indeleble, però en trobar-se exposat a les condicions de la consciència humana la seua evocació resulta quasi sempre fal·lible i imprecisa. D’aquesta articulació depèn el nostre coneixement d’açò que cridem Història. Però fins a quin punt ens interessa la Història real, la Història fàctica, quan tenim la possibilitat d’explicar-la d’una manera determinada, preescogida, interessada? Aquesta greu qüestió de proporcions deontològiques i axiológicas que implica el mercadeo amb el passat està a la base del plantejament estètic de Carles Magraner en la seua última proposta medievalista, que obliga a qüestionar i a repensar les polítiques interpretatives i la responsabilitat moral d’intèrprets, executants i musicólogos enfront del patrimoni heretat.

Semblant propedèutica es fa necessària quan l’historiador o el musicólogo han d’enfrontar-se amb un repertori del com formen part elements extramusicales que condicionen la pròpia matèria sonora. És el cas de la música que Magraner ha seleccionat per a il·lustrar la convivència disfuncional de moros i cristians en la Iberia compresa entre els segles XIII i XVI. Magraner opta, amb molt bon gust, per defensar el programa des d’una posició historicista, informada i necessàriament diacrònica, però sense fer concessions a la “correcció política” (açò és, pervertint el significat i sentit de certs textos originals –xenòfobs o islamófobos en algun cas- amb vocables alternatius, menys ofensores) ni a la incorrecció funcionarial de realitzar un cru inventariat o una simple indexació de continguts. Magraner tria una eixida alternativa, la del bon musicólogo, per a posar en solfa la qüestió de la alteridad entre moros i cristians: escollint amb prudència i savoir faire peces que ens ajuden a entendre les diferents formes d’assumir o assimilar la “otredad”; músiques en les quals el “altre” (el moro, el moruno) apareix retratat com a amic i enemic, com a veí desarrelat o ladino salvatge, com ser artero i com a noble germà d’armes; paradoxals contradiccions, tan reals en les Españas medievals com en l’Espanya dels nostres dies, que ressonen en els contraforts del programa, format per una selecció de sis cantiges alfonsinas (vocals i instrumentals) inscriptas en el cicle “milagrero” (segle XIII), diverses peces vihuelísticas de caràcter narratiu o històric del Romancer vell (segle XVI) i material extret del Cancionero de Palacio (XV-XVI).

Jugant amb la intercalació de peces instrumentals i romanços i cançons, Magraner retrata la percepció del “moruno” sense pontificar ni relativizar el contingut: valent-se del cant extemporani i arcaizado de Pilar Esteban i Jordi Ricart i del organum de la Capella de Ministrers (que compta amb instruments com el ‘ud o el kanún per a reflectir el sincretisme musical d’aqueix univers híbrid) el director i musicóleg valencià glossa aquest contacte en totes les seues formes possibles: a través del propi sentir tràgic de l’expatriat (“Sonet del Faraó de Spaña”), de l’animositat (“Per fazer a mouros guerra”, CSM 193), de la contemplació agapeísta o empàtica (el torbat i nostàlgic “De Antequera ix el moro” de Morales i Fuenllana) o bé a partir de l’exotisme propiciat per la recepció orientalista (la epigónica “Tres morillas m’i enamoren” del Cancioner de Palacio). Una perspectiva múltiple que s’enriqueix amb la deliciosa versificación de Juan de Enzina (“Alça Pascual”), Luis de Milà, Luis de Narváez (“Paseábase el rei Moro”) o Diego Pisador (“El matí de Sant Joan”) i amb humors musicals recreats sense preciosismes i debatuts entre la malenconia, la desesperança i la malvolença.

Gràcies a un plantejament honest i filosòfic dau a preservar les obres originals (en ocasions racistes i discriminadoras) mentre que documents objectius d’un temps i un espai, Magraner es proposa una tasca humanista que ha hagut de resultar-li necessàriament incòmoda: la d’explicar la Història sense jutjar-la ni sotmetre-la a l’arbitri ètic de la nostra època, permetent que parle, respire i diga totes les seues crueltats i parabienes. La veritat que llueix i no és menys incòmoda que la voluntat de presentar-la: la visió de l’ésser humà com una criatura indigent i voluble, tan procliu a la calor de l’abraçada com a l’embat.

Sebastián Otálora