Amors e Cansó

Donar compter del panorama musical d’una vida tan llarga i densa com la de Jaume I d’Aragó (1208-1276), si es pretén que siga complet, exigeix ambició, espai i nombroses disciplines en lliça. Tot açò concorre en aquest políptico sonor que la Capella de Ministrers ha construït per a celebrar l’efemèrides del VIII Centenari del naixement del monarca aragonés.

La derrota de Muret (1213) va fer abandonar al regne d’Aragó les seues intencions d’expansió territorial pel Nord dels seus dominis, orientant-ho provisionalment al Sud i, definitivament, a l’Est, la qual cosa és a dir al Mediterrani; aquesta batalla va entronitzar, amb cinc anys tan sols, al nou monarca. La singularitat d’aquesta Corona va consistir (al contrari que la castellana) en el respecte escrupolós de les particularitats jurídiques dels territoris que va ser englobant, i els seus sobirans van ser reis, prínceps, ducs, marquesos, comtes o senyors simultàniament, segons de quins dominis es tractara. Aquesta juxtaposició de realitats es va doblegar amb les respectives herències culturals i lingüístiques. En la Corona aragonesa, que en temps de Jaume I es va acréixer uns 30.000 km2 amb la incorporació del regne de València i de Mallorca, es va parlar llatí, occità, català en nombroses variants, àrab i hebreu. Poc després, diversos dialectes italians etc.

Tres CDs aboquen aquesta riquesa cultural de la qual la música es fa ressò, seguint un previsible guió: música trovadoresca vinculada a la corona aragonesa; música sacra i, la novetat, música andalusina d’aquests regnes de taifas orientals, obstinació que no sempre resulta satisfactori, encara que no siga el cas. El grup que comanda l’infatigable Carles Magraner (no seran els últims CDs que vegen la llum enguany) té ja experiència en els dos primers camps, i estén la solvència mostrada en altres enregistraments (Trobadors, Llibre Vermell), acreixent-la amb la inèdita col·laboració per al repertori andalusí del ensemble Akrami, dirigit per Mohamed Amin el Akrami.

Quant al repertori trovadoresco, tots els representants catalano-aragonesos estan presents, destacant-se les set composicions del rossellonès Berenguer de Palou, i mostres interessades de figures com Guiraut Riquier, que no va tenir empatx a mudar-se a Castella quan no va tenir l’èxit que va preveure en la veïna cort llevantina. Finalment, les quatre interessantíssimes cançons contingudes en el manuscrit de Sant Joan de les Abadesses, que els seus dos folis es van perdre para, feliçment, reaparèixer després. Són les úniques peces trovadorescas conservades al Sud dels Pirineus, i inclouen l’atrevida Ara lausetz, un curiós unicum que dóna molt que pensar, i més per als qui pensen encara en una Edat Mitjana fosca i dominada per la por. Les composicions sacras s’extrauen fonamentalment de monestirs de terres històriques del Comtat de Catalunya (Girona, Barcelona i Tarragona), que després patrocinaran fundacions més al Sud, segons la conquesta cristiana avanç. Una nova versió sibilina, del segle XII, afig un especial atractiu pel suggeridor de la seua música i l’esforç de reconstrucció que imposa una peça tan llarga per a no caure en la monotonia. Prova, una altra vegada més, aconseguida. I van vàries.

Resumint, un triple encert, per separat i en conjunt, per la coherència amb la qual es retrata musicalment l’època plenomedieval de la Corona d’Aragó. Com Jaume I estenent els dominis per onsevulla, la valenciana Capella de Ministrers fa el propi en la seua jurisdicció la musical. Un altre nou homenatge a la seua terra i a la seua herència musical (encara recent Musica Angelica, ideal complement per a completar una tetralogía), i per tant a la música medieval ibèrica i europea. Els qui vulguen una antologia de les músiques d’aquesta època, ací tenen un regal.

Josemi Lorenzo Arribas