Batailla en Spagnol – Llibre + CD + DVD

En l’afavoridor entorn cultural propiciat per la cort dels ducs de Calàbria en la València del segle XVI, Mateo Fletxa es va moure com un autèntic innovador. Les seues amanides van aportar frescor i teatralitat al gènere paralitúrgico per excel·lència de l’època, el del villancet, conservant malgrat açò les seues pretensions moralitzadores. L’ensalada no era una altra cosa que un collage en el qual els autors combinaven elements poètics i musicals de molt diferent origen i condició en una unitat artística. La mescla d’idiomes i de registres (el profà i ho sacre, el culte i el popular, l’èpic i el grotesc…) donava a aquestes peces polifòniques un caràcter teatral que trobava el seu millor acomodament en les celebracions nadalenques.

Si en Fletxa l’amalgama és tan perfecta que retirant un ingredient la recepta musical resulta impossible de servir, en el seu principal continuador, Bartolomé Cárceres, es tracta més de construir una peça mitjançant l’addició de seccions, que poden aconseguir sentit en si mateixes. Són dues ensaladas  de Fletxa (La Justa i La Vídua) al costat de les dues més conegudes de Cárceres (La Trulla i La Negrina) les que conformen l’últim treball de la Capella de Ministrers, que es presenta en doble format (CD i DVD, registrat aquest en un concert celebrat en l’Església del Patriarca de València al desembre de 2011). Amb un quartet vocal ben representatiu del que ha significat el desenvolupament de la música antiga espanyola en els últims vint anys (Pilar Esteban, José Hernández Pastor, Lambert Climent, Jordi Ricart) i un equip instrumental de ben reconeguda excel·lència, Carles Magraner signa unes lectures incisives, fresques, expressives i versàtils. L’edició, en format lliure-disc i bellament il·lustrada, inclou un instructiu article de Maricarmen Gómez i una breu reflexió de Ferrán Adrià sobre el ritme en la música i en la confecció dels seus menús de degustació. Bon appétit !.

Pablo J. Vayón

Immers en el procés d’estudi del repertori d’aquest disc sempre em va semblar més que curiós presentar-ho com a ensaladas. En un sentit general el vocable fa referència a una mescla d’hortalisses amanida i en el que ens concerneix, el seu sentit figurat, a una composició poètica que integra versos d’altres poemes coneguts o que combina mètriques diferents. Així comprenem el significat que tanca aquesta denominació en el musical i que va navegar per la història abrigallant influències de la nadala fins a la seua consolidació com a gènere de la mà de Mateo Fletxa el Vell.

En l’àmbit musical, ensalada és el nom que donaven els músics espanyols del segle XVI a una composició vocal polifònica en la qual es barrejaven els gèneres religiós i profà, idiomes o dialectes i altres components. De manera que en l’ensalada musical, en lloc d’ingredients gastronòmics, es mixturan estils i llengües, amalgamant a més el còmic, el seriós, el popular i l’èpic. El resultat és un gènere literariomusical –i potser escènic– pròpiament hispà. Els estudiosos la relacionen amb el quodlibet (del llatí quod, quin, i libet, plaure), composició polifònica alemanya que combina diferents textos i melodies populars en contrapunt, fent-se també referencia a un estil madrigalesc amb elements heterogenis. Les ensaladas es cantaven generalment en Nadal per a diversió dels cortesans, que haurien de gaudir enormement de l’alternança dels seus ritmes, passant del dramàtic al còmic i del murri a l’èpic; i per descomptat amb la seua representació escènica, si és que es representaven, transcendiendo així del simple entreteniment amb el seu missatge crític. La popularitat del gènere en l’època la podem veure fins i tot en El Cortesà de Luis Milà quan en la sisena jornada li respon Donya Iseo a Don Diego: Vos no sois mi don Tristán, que pasó la mar salada, mejor sois para ensalada, de truhán.

El títol d’aquest disc, Batailla en spagnol, fa al·lusió a la denominació que ofereix Jacques Moderne a l’ensalada La Justa en la seua edició de Lió de 1554 (Le difficile des chansons. Second livre contenant XXVI Chansons nouvelles a Quatre parties). Però no per usar aqueix títol les ensaladas deixen de ser-ho. L’originalitat del terme per a aquest gènere musical em va provocar l’interès per conèixer l’opinió d’un cuiner sobre l’amanisc entre música i gastronomia. Llavors, què millor que parlar amb Ferran Adrià. Amb la seua manifesta sensibilitat per a entrellaçar els sentits pel menjar li vaig entretenir una vesprada perquè m’escriguera sobre açò, sobre música i cuina. Em va suggerir el ritme, l’estructura i la seua ordenació en el temps.

Per a l’entorn social i musical de la Cort del Duc de Calàbria i Germana de Foix, virreyes de València simul et insolidum, i a les seues ensaladas musicals, trobarem el text de Maricarmen Gómez Muntané.

Carles Magraner