“La ciutat de les dames: Música i dones en l’Edat Mitjana” és el títol d’un enregistrament publicat pel grup Capella de Ministrers durant l’any 2013. Des de la seva fundació l’any 1987, aquest grup s’ha endinsat en la música antiga amb propostes que han partit de fils conductors ben variats. En aquest cas, la creació femenina. D’aquesta proposta en parlem amb el seu director, Carles Magraner.
Aquest és un enregistrament certament molt femení. Trobem dones als textos, a les composicions, també al grup d’intèrprets. Tot i que Capella de Ministrers ja havia interpretat música femenina anteriorment, com sorgeix la idea de dedicar tot un monogràfic a les dones i música de l’Edat Mitjana?
Feia ja anys que coneixia una investigació que havia fet el doctor Josemi Lorenzo al voltant de les dones i l’Edat Mitjana, va ser la seva tesi doctoral. I em semblava necessari posar-hi música
. Perquè sí que tots coneixíem l’existència d’algunes compositores en l’Edat Mitjana, algunes obres escrites i dedicades a les dones: música de Machaut, dels trobadors, cançons d’amor… Fins i tot moltes vegades posades en primera persona en veu de dona, com són les Cantigues de Amigo. Però el que no existia era una mena d’antologia d’aquesta música escrita per dones. I em va semblar interessant (sense pretensions d’incloure-hi tot el que hi ha) fer aquesta petita recopilació. Així ha sortit aquest doble disc, amb trenta cançons on són representades almenys les compositories més importants de l’Edat Mitjana.
A l’àlbum, doble, se’ns presenten dos ambients: el sacre i el profà, la música de les dones de dins i de fora el claustre. De cara a la interpretació, instrumentació, arranjaments… s’han abordat aquests dos repertoris de manera diferent? O són més unitaris del que semblen?
Quan no és una obra d’autor o una obra específica d’una època, l’intèrpret afronta diversos reptes. El primer d’ells, en un disc que aborda quasi cinc-cents anys de música, és donar-li almenys una unitat sonora. I això és difícil: en cinc-cents anys de música canvien els instruments, canvien els estils, i més si mesclem música profana i música religiosa.
Ha estat un repte buscar aquesta homogeneitat que trobo fonalmental, però ha estat apassionant. Primer poder establir aquests dos blocs, en aquesta ciutat imaginària que fa Cristina de Pizan: la música d’intramurs, a l’església,… i després aquesta música més extrovertida; de festa, de carrer, d’amor, de desamor,… que seria la música profana. La instrumentació, les veus, han estat pensades perquè a la música religiosa les sonoritats siguin més adequades, amb més reverberació, amb menys instruments que la música profana. I al contrari en aquest “Jardí de nobles donzelles”, on apareix ja tota la música profana, de tradició, de caire més picaresc, de músiques contrafetes.
No em puc estar de parlar del llibre que acompanya l’enregistrament. A banda de les introduccions d’Isabel Morant i Josemi Lorenzo, el llibre incorpora per a cadascun dels temes del disc un text poètic de nova creació, de Núria Ruiz de Viñaspre. Les formes d’expressió medieval i contemporània són compatibles?
Han de ser compatibles necessàriament. Fixa’t que el que nosaltres fem avui en dia és reinterpretar per als nostres coetanis una música escrita fa molts anys. No estem recuperant el so del passat, perquè és impossible. Estem portant l’essència d’una música, amb la màxima fidelitat possible a les intencions dels seus autors, perquè sigui comprensible en la societat que vivim. Jo sempre intento posar totes les eines a l’abast perquè així sigui: instruments d’època, tractats originals,… Però també intento acostar-ho des del punt de vista del format en que es presenta aquesta música quan no se sent en concert, en aquest cas un format llibre-disc.
En una societat com la nostra, només tenir un objecte com aquest ja ens dóna plaer. És un plaer visual i donem un valor al text sonor que inclou el disc, un valor que perd si no l’emboliquem així. Crec que així recupera una mica el valor de la música gravada i també ho fa amb els textos inèdits que inclou. Ens preparen per l’audició i per poder gaudir més encara la música que inclou el disc. També les imatges que acompanyen a cada cançó fan parar-se a cada pàgina, delectar-se i deixar fluir la imaginació. I a més, Núria Ruiz de Viñaspre va escriure poesies molt suggerents, en certa manera com una intèrpret de la poesia. Jo sóc l’intèrpret de la música i ella fa una versió molt lliure d’allò que li suggereix la poesia del passat. En certa manera també provoca la reflexió i provoca gaudir encara més d’aquesta música, que és l’objectiu final.
A nivell musical, existeix una manera de fer “femenina”, diferent a la masculina? Pertanyen compositors i compositores a una mateixa tradició o hi ha diferències entre ells?
No té cap sentit: la tècnica no té diferències i és el que hem volgut demostrar. Però la historiografia ha deixat a les dones de costat. La formació musical que tenien moltes dones a l’Edat Mitjana era excel·lent. Almenys les provinents d’uns estatus socials determinats, com també passava amb els homes: no qualsevol persona accedia a la formació musical. El que passa és que sí que estaven recloses. Una de les solucions que tenien les dones si volien exercir les seves virtuts musicals era recloure’s a un cenobi. I així va fer-ho més d’una que no podia desenvolupar algunes facetes artístiques, i l’única manera que va trobar va ser fer-se monja. Casos com aquest se’n troben al llarg de la història i gràcies a Déu, han anat desapareixent. Ara podem finalment no fer distincions i veure-ho tot com un sol conjunt.
Certament dins aquest disc la distinció existeix, però la historiografia no ha tractat el tema com s’havia d’haver tractat. Així com la història de la nostra música del passat ha estat escrita per estrangers i moltes vegades els grans autors de la Corona d’Aragó, de la Corona de Castella no apareixen citats als llibres d’història, igual passa amb les dones en la història de la música. Molts cops no apareixen perquè la història l’han escrita els homes.
Sé que és difícil triar, però, hi ha alguna de les dones d’aquesta “Ciutat” que sigui més especial per Carles Magraner? Alguna debilitat per alguna de les peces o històries d’aquest repertori?
Quan vaig fer aquest disc, vaig pensar a afegir-hi un prospecte, com els que porten les medicines, incloure’l al disc i titular-lo: Instruccions d’ús! En certa manera, amb això vull reivindicar com s’ha d’utilitzar un producte que ha costat tant de temps. Que no és solament allò que veiem, sinó allò que no veiem: cordes de tripa, afinacions mesotòniques, pitagòriques, la sonoritat d’una ermita gòtica… tot gravat i reflectit en un disc. Així, volia dir com havia de fer-se servir, i dir que per gaudir-ho de veritat no hauria d’escoltar-se en determinats llocs. Caldria dedicar-hi un temps. Perquè l’intèrpret, jo mateix, i Capella de Ministrers, quan fem un disc, també fem una seqüència d’imatges i construïm una mena de pel·lícula per fer-lo assequible a l’oient actual.
D’aquesta manera, triar una sola seqüència d’aquesta pel·lícula, d’aquesta “simfonia medieval”, és difícil. Però podria anar al final de la història i trobar el moment on la tensió es relaxa i apareix una cançó coneguda per tots. Una cançó amb la que he volgut recórrer a la memòria que de totes aquestes melodies no tenim: la Dama d’Aragó. Tots tenim en ment aquesta melodia! Així, hi ha una cançó escrita per Constança d’Aragó la melodia de la qual casava perfectament amb la Dama: per mètrica, la rima del text… L’hem inclòs, fent una mena de contrafactum, i a més, en la melodia de la peça hem descobert els orígens d’una peça que començava a ser coneguda a finals de l’Edat Mitjana, lafolia. I amb això comença el final d’aquesta gran peça que és el doble àlbum, que finalment acaba amb una cançó tradicional d’Alacant que és Mareta. Una cançó que també evoca els records de tots el que l’escoltem. Amb la memòria és com realment valorem, així que si hagués de triar, em quedaria amb aquestes dues. I amb això, gairebé us he explicat el final de la pel·lícula!
Ja per acabar, més enllà de l’àlbum, Capella de Ministrers fa més de 25 anys que treballa el món de la música antiga. Així doncs, què aporta avui l’estudi de la història i la cultura d’una època com l’Edat Mitjana?
L’Edat Mitjana, com qualsevol altra època, ens fa conèixer allò que érem. I si un no sap d’on ve, mai sabrà on pot anar. La sort que tenim és que tenim un gran passat. Hi ha països que no tenen gairebé història, que es construeixen sobre una història recent, com els Estats Units. I coneixem la seva història arreu del món! Nosaltres gaudim d’un segle d’or i d’unes músiques i unes tradicions excepcionals, que crec que aquells que ens dediquem a la música tenim obligació de mostrar als nostres coetanis. Crec que ens aporta coneixement, i sobretot, melodies, circumstàncies i històries que ens fan gaudir i ens fan viure amb més plaer. Ens fan també respectar més l’entorn on vivim, perquè ens adonem que allà on som hi ha viscut moltíssima gent abans que nosaltres.
També que el que fem avui de música ja ho ha fet molta gent abans que nosaltres i que veritablement no naixem del no-res. Per exemple, els valencians mirem molt al Mediterrani, la Itàlia del Sud, Nàpols, Grècia… amb tota la vinculació que hi hem tingut per l’expansió d’Alfons el Magnànim. Si pensem en les primeres melodies que apareixen al disc, escrites per la compositora grega Kassia a la peça La dona caiguda, en certa manera encara hi trobem un vincle. Encara ens emociona, perquè el trobem una mica nostre. Això és el que aporta la música antiga a la gent d’avui en dia. Tot i això, això de música “antiga” no ajuda molt: prefereixo parlar d’altres coses i dir que això és Música en majúscules. Segurament aquest sigui el secret pel qual a la gent li agrada tant anar als concerts i escoltar aquesta música.
María Montes