Lachrimae or Seven Teares

Dóna gust veure com els grups espanyols interpreten així de bé aquest repertori britànic, encara que universal, tan conegut. Una música per a escoltar en qualsevol moment, però més en aquesta tardor que ja va acabant. El consort de violes s’ensenyoreix de les pavanas amb summa elegància i major contenció, acompanyat pels contrapunts de Rafael Bonavita, superb laudista uruguaià que fa de convidat de luxe. No oblidem que, per als amants de la corda pinzada John Dowland (1563-1626) també va compondre versions per a llaüt de moltes d’aquestes immortals lachrimae. La contenció d’aquestes mai arriba a ser, en aquesta versió referencial, plor inconsolable, ni alegria plena en les gallardes, que alternen amb les pavanas la tensió-distensió en què consisteix l’art musical, malgrat la percussió, discreta.

Les hosts de Magraner despullen d’artifici la música d’un autor que va anhelar un lloc en la cort anglesa, i que només ho va obtenir després de vagar, i bregar-se, per diverses parts d’Europa, llaüt a coll. Qui fóra el rei danés Christian IV, per a tenir-li al seu servei. Però tenim aquest registre, de llarga durada, encara que es faça curt, que realça la magnificencia d’aquests desenvolupaments sobre la cèl·lula temàtica ubiqua de les llàgrimes (la-sol-fa-mi), que rellisca lentament, una vegada i una altra, en les seues diferents versions. Excel·lents les notes de Brian Robins, que glossa cada peça sàviament i, alhora, amb accessible llenguatge, alguna cosa que se’m sembla difícil, i magnífiques lectures de peces tan portades i portades com el “Semper Dowland semper doyens”, o el “Funeral de sir Henry Umpton”. La Capella de Ministrers li té presa la mesura a aquest repertori, que no ha freqüentat tant. Enhorabona. Mentre, a gaudir amb aquesta música que, més que tristesa, produeix nostàlgia, mig mil·lenni després de la seua publicació (1604). Nostàlgia de no sabem què horitzons que obri el seu escolta, el vellut dels seus violes, els pinzats del llaüt… i les seues gallardes per a prendre bleix i submergir-nos en la llàgrima següent, omplint-nos en aqueix oceà de sensibilitat d’un senyor, que sempre es dolia, anomenat John Dowland. Beneït dolor.

Josemi Lorenzo Arribas