Ritual

En aquest repertori Ritual. Cicle de la vida, proposat per Capella de Ministrers, es tracten temes profans i sagrats, i es recorre al que ambdós contenen de ritual, de gest i celebració, de rememoració, de cultura, de culte compartit. Si la Història fa memòria, som la península per la qual han passat i en la qual, bé i malament, forçats o no, han coexistit individus de tres religions monoteistes: cristians, jueus i musulmans. En aquest depòsit que és la Història, tots han aportat riqueses memorables i la seua pròpia cultura. Aquesta coexistència, que molt sovint no va ser idíl·lica en absolut, s’ha volgut utilitzar i interpretar com una espècie d’edat daurada de la convivència i la tolerància. Evidentment va ser així només en part, però, en canvi, tots voldríem que, al cap dels segles, la convivència i la tolerància deixaren de ser una utopia inviable per a convertir-se en una possibilitat factible. Els sefardites, jueus que pertanyen a la nostra pròpia història, és a dir, a la Història d’Espanya, després de l’expulsió, l’èxode i la dispersió el 1492, es van aglutinar al voltant del nom de Sefarad, com anomenaven Espanya i, per extensió,  la península Ibèrica. Aquests sefardites van arribar als punts més distants a partir d’un centre simbòlic i cultural, compartit per aquestes religions: un mar que navegaven i coneixien bé. Allí on van arribar, van aportar el que sabien fer i van mantindre viva la seua llengua, el sefardita, judeocastellà o judeoespanyol. Es van establir sobretot a la vora d’aquest mar de culte, que és el mare nostrum, el mar comú; per això aquests cants de Ritual. Cicle de la vida alternen sons de l’hebreu, l’àrab, el turc, el búlgar, i no només del judeocastellà o sefardita, perquè en compartir una música, també comuna, qualsevol podria imaginar-se encara a Casablanca, Salònica, Sofia, Ferrara, Venècia, Odessa, Istanbul, Tànger, Alger, Tunis, Trípoli, Alexandria, Esmirna… i potser encara ara plora a Jerusalem.    

Javier Pérez Escohotado

__________

El Ritual i el cicle de la vida que articulen el repertori de Capella de Ministrers transcendeixen fronteres culturals gràcies a la profunda arrel comuna dels pobles del Mediterrani. Aquest mare nostrum ha sigut durant segles un espai d’encontre i convivència per a comunitats jueves, sefardites, àrabs, turques, gregues i moltes més, que han compartit llengües, costums i música en una xarxa d’intercanvis i mestissatges. Després de l’expulsió dels jueus sefardites d’Espanya el 1492, les seues comunitats van mantindre i van enriquir tradicions musicals i socials en els nous assentaments a la conca mediterrània. D’ací va sorgir una cultura musical de gran riquesa i diversitat, expressada en moltes llengües (hebreu, àrab, turc, búlgar, judeocastellà), símbols de la convivència i del diàleg entre diversos pobles.

La música constitueix un llenguatge universal capaç de transmetre dolor, esperança, espiritualitat i la vida quotidiana de qui la interpreta i la comparteix. És testimoni viu de la memòria col·lectiva i eina de cohesió social. Quan evoquem llocs com Casablanca, Salònica, Sofia, Ferrara, Venècia, Odessa, Istanbul, Tànger, Alger, Tunis, Trípoli, Alexandria, Esmirna o Jerusalem, donem veu a una memòria cultural comuna i celebrem la dignitat i la riquesa històrica dels pobles del Mediterrani. Aquest Ritual, nascut de l’encreuament de camins i d’històries compartides, encarna la pluralitat, la convivència i la força integradora de la cultura, i s’oposa a l’oblit, al genocidi i a l’exclusió. Honrar aquest llegat és, en si mateix, un acte de reconeixement històric i d’aposta per la convivència, la pau i el diàleg entre cultures.

Carles Magraner

____

Vaig tindre l’oportunitat de conéixer Carles Magraner a Casablanca, al Marroc, just després del seu concert a Fes amb l’Orquestra Àrab-Andalusa. De seguida vam compartir l’estima pel repertori sefardita i em va demanar una col·laboració. Va ser un autèntic plaer cantar envoltada de músics magnífics i ser dirigida per aquest gran artista i mestre; a més de sentir-me acompanyada per les veus de ma mare, la meua àvia i les meues ties… Passant de la meua veu lírica a la meua veu més “natural”, i a voltes cantant en aquest registre intermedi que tant estime, vaig tindre l’ocasió d’aprendre moltíssim durant aquesta gravació: un record meravellós en un lloc excepcional! Els ornaments, que sorgeixen de manera tan orgànica en el cant, són deguts als excel·lents arranjaments de Carles Magraner, que són fidels a la tradició i arriscats al mateix temps: la certesa de donar vida a un repertori múltiple, commemoratiu, sempre actual i alhora prospectiu. 

Françoise-Flore Atlan